Aquí, on l'Adese, sense parar-se,
esbat als ponts la seva cançó,
vigilo els versos que poden ofegar-se,
els duc a la riba amb el meu bastó...

En lloc sec i calent els poso i guardo
perquè es rebifin, prenguin alè,
els envio a passejar al Montebaldo
que els rendrà dignes d'estar a ciutat.

Quan siguin àgils, lliures i promptes,
quan només emprin l'ús de la raó,
jo que disfruto mirant des dels ponts,
esbato a l'Adese la meva cançó...

Canto els molins, canto les esglésies,
amb la meva usual sinceritat,
canto les dones del meu poble
que de simpàtiques en són molt...

Si ma vida de cada dia
transcorre clara, canto així;
si la fortuna em gira l'esquena,
tot el dia mastego amarg;

m'amago a dins d'una taverna,
ofego la ràbia a dins del vi...
Torna l'alegra malenconia,
cavall del boig del meu destí.

^ torna su ^

Jo també en la nit càlida o freda
he sorprès el perfum torbador.
Entre copes de vi i de xardor
jo també he fet dringar una moneda.

Jo també m’he escapat de la cleda
amb la torxa i el ric dominó
i he tingut arran d’ulls un balcó
i a les mans una escala de seda.

Però quan el nou dia ha dissolt
la celístia, llençant a ple vol
llum, ocells i colors, tot en doina,

el miratge d’ahir, tan intens,
oscil.lava, fumós, en l’encens
d’un sol plany:
Ai, Senyor, ni una almoina!

^ torna su ^

Quà, dove l'Adese, sensa fermarse
rompe nei ponti la so canson,
stao atento ai versi che pol negarse,
li tiro a riva, col me baston...

Li tegno al suto, li meto al caldo
parchè i renvegna, che i ciapa fià,
li mando a spasso sul Montebaldo
che li fa degni de sta çità.

Quando jè svelti, libari e pronti,
ridoti a l'uso de la rason,
mi che me godo guardar dai ponti,
rompo ne l'Adese la me canson....

Canto i molini, canto le ciese,
co la me solita sincerità,
canto le done del me paese
de un bel simpatico che no se sa...

Se la me vita de tuti i giorni
la va via ciara, canto così:
se la fortuna la me fa i corni,
màstego amaro par tuto un dì;

me scondo drento de 'na ostaria,
nego la rabia drento nel vin....
Torna l'alegra malinconia,
caval del mato del me destin!

^ torna su ^

Anca mi, nela note calda o freda
ò sentìo l’odor che sbarlota.
Tra biceri de vin e de calor
anca mi ò fato sonar ‘na moneda.

Anca mi son scapà dal brol,
con un lumin e un bel mascaròn
e g’ò avùo davanti ai oci un balcòn
e tra le mane ‘na scala de seda.

Ma quando el novo dì l’à desfà
el slusor dele stele, butando in çiél
luçe, osèi e colori, tuto sotosora,

l’ilusiòn de ieri, tanto intensa,
la balava, fumosa, ‘ne l’incenso
de un pianto:
Ah, Signor, gnanca un scheo!

^ torna su ^

Premio 12 Apostoli- Montblanc
organisà da la Fameja Gioco a Verona,
con i premiadi Allevi e Minoli

A Verona gh’è gran festa
Ne la corte de Re Giorgio:
Gh’è politici, soldati,
comandanti e autorità.

Gh’è anca i Principi,
gh’è Antonio con la Eta
E gh’è tuta la çità:
L’è la sera del Gran Premio,
dei Apostoli se sa.

Eco che vien fora el primo
L’è Giovani “Mi-no-lì”
Cavalier de libertà
La so léngua l’è direta
e la taja zo a fetine
I “So-Oci” del politico sentà.

Po vien fora el trovador ,
lu l’è Alievo de le note,
co la so semplicità.
Lu l’è el Giovane archeologo
de la so complessità.

E nojaltri se godemo,
se perdemo e ghe credemo:
Rinassemo! Rinassemo!
Dal consumo che se fà.

Viva el Re
Viva i Principi
E Viva el conte de Montblanc!
Rinassemo Veronesi
Viva i Gioco e la çità.


^ torna su ^